Espanyol-Vilassar M. 4-1 (per fi una victòria contra un dels grans!)

La Sonia i la Judith han jugat en punta a la segona part.

Partit força complet de les locals. Molt serioses a darrera i a davant. Domini de la pilota durant tot el partit on un Vilassar molt ben ordenat darrera i sortint molt ràpid cap endavant. En un xut des de fora l'àrea s'ha aconseguit l'1-0. Llavors les locals amb molta empenta han aconseguit sortir del seu camp i crea diferents ocasions. I en un corner, un petit error defensiu el Vilassar a aconseguit l'empat. 

A la segona part, començava molt semblant a la primera. Un Vilassar tancat darrera buscant la seva punta perquè baixes la pilota però enseguida s'ha aconseguit el 2n i ha fet que l'organització de les visitants no fos tant  bona com la primera part i això ha fet que les blanc-i-blaves juguessin més còmodes.

Bon partit per part dels dos equips on s'ha intentat jugar, s'ha lluitat i s'ha fet un partit molt seriós.

Gran partit de dues de les laterals d'avui, la Mireia que ha fet una primera part força complerta i la Cathaysa que ha aconseguit un gol i també ha fet un partit molt seriós.

Mireia Nagel, un referent

Avui conèixerem a una noia que l'any passat va començar amb l'infantil A i que ara, un any després està en el femeni C passant mig any pel Cadet. Ha jugat a la selecció catalana i no fa molt va ser cridada per la selecció espanyola. És la portera del tercer equip i això s'ho ha guanyat a base de treball, d'esforç, de sacrifici... i cada dia es va superant.

Quan i on vas començar a jugar a futbol?

Vaig començar a jugar a futbol al cole, a futsala. A canvi de fer futbol, em van apuntar a anglès (podria dir-se que va ser la meva mare, que al principi no li feia gaire gràcia). Possiblement el fet pel qual ha vaig començar va ser perquè els meus dos cosins jugaven a futbol, i quan venien a casa cada diumenge jugava amb ells, i si a això li sumes que els meus amics des de petits eren la majoria nois i s'hi van apuntar, doncs jo també! Als 8 anys ens vem federar i als 11 vaig venir a jugar a l'Espanyol, compaginant-ho amb l'escola.

Què és el que més t'agrada del futbol?

Quedar-se amb una cosa és difícil, però a mi especialment m'agrada el futbol femení perquè és com més de casa, pots veure a les jugadores, parlar amb elles... Però no et pots quedar amb una cosa, són molts els moments que passes amb amigues, companyes, no tan amigues. Són molts els partits jugats, guanyats, perduts per la mínima... són moltíssimes sensacions. Jugar a futbol comporta moltes coses: compromís, convivència, esforç, sacrifici... aquest esport ens "fa" com a persones, bones o dolentes.

Què et va fer decidir ser portera?

Suposo que va ser el fet que el meu cosí gran fos porter... perquè una altra raó ara no hi trobo...

Dels partits que has jugat quin és el que t'ha marcat més?

No em puc quedar amb un partit. Els partits que recordo que m'han marcat han sigut partits on he tingut molta feina, la majoria els hem perdut i ens podrien haver emportat un carro... Ara com a positiu diria els 20 minuts d'un partit amistòs que vaig poder jugar amb la selecció espanyola, on vaig estar molt agust i sense nervis, fent dues bones sortides i un parell d'intervencions amb els peus.

Quin és el teu idol futbolistic?

Ara per ara, Mariajo Pons. Trobo que és la millor portera d'Espanya i aquest any, per sort, juga a l'Espanyol. És molt bona portera, molt completa i m'agrada molt el caràcter que té dins el camp, té les idees clares.

Quin consell donaries a les jugadores de l'infantil A?

No hi ha cap secret que ningú sàpiga... són les ambicions que cadascú tingui. Les ganes, l'esforç, el treball, la constància que elles mateixes es possin... ningú neix sent bona jugadora. Amb això també va el caràcter de cadascuna, però això ja és un món.. no hi ha dos iguals, mai. Has de ser tu qui decideixi on vols arribar.

De gran a què et vols dedicar?

M'agradaria estudiar Magisteri d'Educació Física, que seria ser professora de nens de primària, tant de classes d'esport com a les aules. Últimament se'm passa pel cap fer INEF per poder fer classes d'Educació Física als més gran també i després fer algun mòdul per poder fer classes també als més petits no només d'esport... però encara em queda molt temps per decidir, així que ja veuré el que faig...

Què creus que es necessari canviar del futbol femení?

No crec que pensi diferent a tothom... els mitjans de comunicació s'haurien d'implicar.. no diré molt més, perquè no s'impliqués, així que un primer pas gran, seria que ens féssin el mínim de cas.

Però si realment volem anar a algún lloc, els clubs han de ser els que s'impliquin, els que facin suport econòmic als equips femenins, perquè es parla massa, però després els fa por. Els que no posisn pegues amb horaris ajustats, entrenaments de nenes per la nit gairebé, poc material, poc treball fet... Ara, també penso que realment no estem al nivell dels nois, i potser nosaltres també hauriem de posar més per part nostra, però això no és difícil... són ganes i podriem fer entrenaments més forts i més complexos... Haurien de canviar moltes coses, i si canvien, no serà pas per demà. Ara, aquesta és només la meva opinió!

Què es sent al jugar amb la selecció catalana?

Aquesta pregunta l'he guardada pel final... No tothom té la sort de jugar amb la selecció, hi ha un munt de jugadores que no poden i ho estan desitjant... jo sempre penso això. Portar la samarreta de Catalunya és representar Catalunya. No em sé explicar, és una pregunta molt difícil. Jo sempre vull ser la millor, i jugar amb la selecció és com un premi pel treball fet i per les ganes de fer-ho bé, per l'esforç... estic molt orgullosa de poder representar Catalunya i que confiin tant en mí, que això per mi és molt important.

I aquesta setmana... Vilassar

Partit dur novament. 2-2 al seu camp. Equip que surt molt ràpid al contraatac. Ens va deixar la pilota per després anar cap endavant. 3r classificat. Amb una portera força bona i amb una porteria que l'ajuda a parar.

http://www.uevilassardemar.com/

 

Després de l'últim partit el segon lloc s'ha allunyat. Ara tenim l'oportunitat de col·locar-nos a 1pt del les 3res en cas de guanyar.

 

El partit de la jornada:

Espanyol (4rt) vs Vilassar de Mar (3r) a les 10 del diumenge a la Ciutat Esportiva de Sant Adrià.

L'àrbitre

L'àrbitre, aquell personatge que antigament anava de negre, aquell que dins del camp ningú el vol, aquell que sol estar en el punt de mira, aquell que rep molts dels insults durant el partit.

Ens hauriem de posar en la seva pell, viure l'experiència de xiular un partit (i si és tens, millor). Jo abans protestava molt més i tenia molta menys paciència però des de que un dia a les lligues nocturnes que organitzava vaig començar a xiular. Vaig sentir el què senten els àrbitres, vaig rebre mil insults, amenaces (encara que molta de la gent que els hi xiulava deia que era dels millors que havien vist) des de llavors alhora de protestar m'ho penso més d'una vegada.

Un dia, d'aquesta temporada vaig tenir la sort que Marcelino, àrbitre de futbol sala de la divisió d'honor, vingués a àrbitrar-nos. Vaig tenir el plaer de dialogar amb ell, perquè ara com a jugador no protesto dialogo amb ells, doncs em va dir que per molt que un equip cridés, protestés ell no canviaria ni la decisió, ni afectaria a posteriors per xiular a favor. Bé, vaig extreure que per molt que li diguem, que fem, la única cosa que estem fent és tirar-nos pedres a la nostra taulada. Per a mi, el pitjor que pots fer és tenir l'àrbitre enfadat, amb això no vull dir que l'haguem d'ànimar quan fa un error o quan ens xiula una cosa en contra. Però sabeu allò que el major menyspreu és no fer estima.

Un altre dia seguirem parlant d'aquests personatges. Aquesta entrada no és cap crítica cap a vosaltres ja que no tinc cap queixa.

La plantilla (avui toca... la Sónia)

Avui una de les nenes torna a ser protagonista del bloc. Avui coneixàrem una de les nenes que més somriu de l'equip. Acostuma a jugar a davant i fa un treball inmens per l'equip en defensa.

Quan i on vas començar a jugar a futbol?

Vaig començar a jugar a futbol des de ben petita al pati de l'escola. Després ja, als 7 anys vaig començar a jugar a l'equip de l'escola tot amb nois, l'Escoles Pies Llúria FC, era la única noia i tothom deia que molt bona per ser noia i per la meva la meva edat, i potser era millor que els nois. Fins ara, que he fet realitat un somni, jugar a l'Espanyol. Encara que també vaig fer bàsquet, esqui i més esports però jo ja tenia clar que volia jugar a futbol i res més.

Què és el que més t'agrada del futbol?

Del futbol el que més m'agrada és que es un joc d'equip, que té molta emoció, un joc de patiment però que si guanyes és una sensació insuperable, és entretingut i per a mi  em serveix per desconectar de tot, de desfogar-me i un moment per disfrutar. No tinc més adjectius per descriure-ho, m'encanta el futbol.

Què et va fer decidir que volies ser jugadora de futbol?

Em va fer decidir que volia ser jugadora de futbol perquè ja que m'agradava i que segons tothom, era bastant bona i que podria arribar lluny, més l'afició de quasi tota la meva familia (excepte la meva mare) i quan mirava sempre els partis de futbol de la tele, sempre rumiava "jo també vull jugar com ells". I cada dia m'anava provant al pati amb nens i a l'equip, i millorava i vaig decidir que això era lo meu.

De tots els partits que has jugat, quin és un dels que més t'han marcat o que mai oblidaràs?

Dels partits que he jugat, per suposat, em va marcar molt la final contra el Barça i aquell torneig d'Aiguafreda, però també em quedo amb el partit de la primera volta contra el Badalona. Un partit on molt justament vam empatar, amb una afició contraria molt incòmoda i pel meu gust una mica empipadora, amb baixes importants i on crec que vaig fer un bon partit, marcant un gol, donant una asistència, jugant bastant temps i on crec que vaig agafar molta confiança ja que portava uns quants partits sense jugar perquè estava lesionada. Però tampoc oblidaré aquest últim partit contra el Sabadell, que encara la derrota va ser un bon partit per veure i disfrutar, encara que les jugadores sabadellenques no hi van posar gaire de la seva part.

Quin és el teu ídol futbolístic?

El meu ídol futbolístic, crec que dintre del vestuari ha quedat bastant clar,.......CRISTIANO RONALDO......, per el seu regat electritzant, la seva potència i com tira les faltes. Però, a part d'aquest magnífic jugador també m'agraden Kaka', per la seva elegància, Higuaín, per la seva eficàcia golejadora, també Fernado Torres i Villa, també per l'olfacte golejador, i ara em comença a agradar aquest noi tan jove Canales, perquè ho està demostrant tot tant jove dins del camp, i m'hi identifico bastant amb tots aquests. De l'Espanyol m'agraden Moisés, Verdú i De La Peña, i alguns més. I del femení m'agrada la Marta Torrejón, perquè tant jove és una crack, tot i que no juga a la meva posició.

Quina virtut destacaries del RCD Espanyol femení infantil A? i un defecte?

D'aquest equip destacaria, com sempre, el bon rotllo dins del vestuari entre totes i l'ànim que ens donem mutuament totes en els moments difícils que pasem. I un defecte que sovint no sortim concentrades i ens emportem ensurts als inicis del partits, però no crec que ens deixem emportar per la importància de l'escut, no sortim desconcentrades per això.

De gran a què et vols dedicar?

Vull ser jugadora profesional del femení A i jugar a la Superllliga. Però com aquest treball no em durarà per tota la vida, vull estudiar la carrera de farmàcia o la de medicina esportiva, i així assegurar-me un treball per tota la vida. Però per aconseguir això haig de treballar molt.

Què creus que és necessari canviar actualment en el futbol femení?

Com totes les meves companyes diuen, que es doni més importància al futbol femení, en molts sentits, i que no només es parli del futbol masculí i que el sou del futbol femení sigui similar al del futbol masculí. Però crec que ha canviat bastant però que encara queden moltes coses per a canviar, però que s'aconseguirà.

Superació

A esperes de les respostes de la "guanyadora" de l'enquesta, la Sónia, veurem 2 casos de dos esportistes olímpics que ens demostren l'esperit de superació.

El primer cas ens el trobem el Barcelona 92, un atleta, Derek Redmond que segons he sentit era un dels màxims favorits dels 400m, estava en les apostes per l'or però la desgràcia es va creuar en el seu camí. Anem a veure el vídeo:Carrera dels 400m

El segon cas ens el trobem a Sidney 00, un nadador, Eric Moussambani participava en els 100m lliures. Era una serie classificatòria. En aquesta només hi participaven 3 corredors. Els seus companys de carrera van forçar la desqualificació llençant-se a la piscina abans d'hora. Tot i trobar-se sol, tot i que ell no era nadador, tot i que feia uns mesos que habia aprés a nedar, tot i que entrenava en piscines de 25m, doncs tot i això va voler fer la carrera. Anem a veure la seva gesta: Carrera de 100m lliures

Hem vist dos casos d'entre mil, cada atleta, cada esportista passa per mil i una cosa abans de conseguir els seus èxits i mai deixen de treballar, d'esforçar-se, alguns els primers anys passaven inadvertits, ningú comptava amb ells, molts han patit milers de derrotes però mai han deixat de perseguir els seus somnis. Derek com veureu (recomanable veure el vídeo abans de seguir llegint) tot i la seva lesió va voler acabar la carrera que havia estat preparant durant 4 anys i l'Eric tot i les seves mancances va voler representar al seu país en una prova de natació tot i que el resultat no fós gens bo. Els dos casos són admirables i mereixen un fort aplaudiment. Hem de tenir en compte el seu exemple i seguir, seguir i seguir treballant per poder arribar lluny i no només en l'esport sinó a la vida.

Una de cine

Avui recomanaré un film tracta de l'esport i l'educació. És Coach Carter, aquest és un entrenador que de jove va jugar a bàsquet en l'institut que ara entrenarà. Ell des de la seva posició vol ajudar als seus jugadors a tenir una beca universitària, por obtenir una beca és necessari dues coses, jugar bé al bàsquet i treure bones notes. El míster s'encarrega de què facin un bon paper en la pista de bàsquet a través d'entrenaments força durs i per intentar que treguin la nota necessària els hi fa firmar un contracte que diu que aniran a classe i  que s'asseurien a primera fila, que mantindran una mitja de 2,3 (suposo que deu ser un bé) i que si això no ho fan podran ser retirats de l'equip.

A mesura que va passant la pel·lícula, l'equip d'institut entrenat per Carter va guanyant partits però aquell equip va perdent la batalla a les classes. Quan al final el míster sap el que passa a les classes decideix fer una mesura dràstica però coherent en el seu discurs.

Pel·lícula que ens ensenyarà què és un equip, quins valors s'haurien de tenir dins del mateix, que tothom ha d'anar junt... sincerament us la recomano ja sigueu jugadores, mares, pares, de l'Espanyol, del Sabadell, Vilassar... del que sigui, passareu una tarda entretinguda.